La marcada empremta industrial d'Elx afona les seues arrels en una activa i diversificada artesania l'evolució de la qual, mediat ja el segle XIX, donarà com a resultat el trànsit a un sector secundari modern, procés magistralment explicat pel professor (i amic) José Antonio Miranda. Al llarg del nou-cents, el calçat i components reunirà les principals activitats en una ciutat que, en la dècada dels cinquanta, segons el professor Sevilla, concentrava en elles més de dues terceres parts de l'ocupació. En tractar-se d'una manufactura intensiva en mà d'obra, el calçat atraurà a milers d'immigrants a un municipi que en quinze anys (1961–1976) duplicarà la seua població, experimentant un fort creixement urbà que el Pla General de 1962 i la seua revisió de 1973 intentaran ordenar.

Resulta innegable la presència del calçat en la nostra història recent, la dels nostres pares i avis; la de tants carrers, places, barris, edificis i records pels quals transita el nostre present. Perquè el calçat és, indubtablement, present; una manufactura capdavantera i puixant arrelada en la localitat, a la qual dona nom i prestigi internacionals. Manufactura el centre de referència de la qual nacional, precisament, es troba en l'institut Sixto Marco de la nostra ciutat.

Però el calçat també és passat i és memòria; un sector que, a Elx, resulta transversal a les nostres vides i no sols ens proporciona el producte final -les sabates-, sinó que conforma una geografia urbana entranyable -Plaza de la Aparadora, barri de la Zapatillera, els pisos de Ripoll- i un vocabulari i unes expressions populars, a vegades, comprensibles solo per a iniciats. Per tant, el calçat no sols és un actiu econòmic a la nostra ciutat, sinó que, al seu torn, constitueix un patrimoni cultural que ens caracteritza i ens identifica com a col·lectiu. Coincidiran amb mi que també som història del calçat, un valuós patrimoni, ja secular, forjat per tots aquells que van fer possible arribar fins ací. Una història que, encara que continua viva en el caràcter fabril i emprenedor tan quotidià a tots nosaltres, urgeix conservar i transmetre.

Com tota activitat humana, la indústria, en general i, la del calçat, en particular, atresora, en efecte, un ric passat que, si bé ha sigut objecte d'excel·lents estudis acadèmics, d'altra banda, ha generat un patrimoni divers la conservació del qual resulta problemàtica i que ha corregut una sort desigual. I no em referisc només a béns tangibles, com els edificis, les màquines, el mobiliari, l'utillatge o els propis arxius de les empreses, sinó també al patrimoni immaterial -el nostre peculiar saber fer- i, fins i tot, territorial, en tant que l'expansió urbana de la segona meitat del segle XX es contextualitza en la puixança viscuda llavors pel sector.

Malgrat que, en els últims anys, el patrimoni industrial ha produït abundant literatura científica i divulgativa (amb la redacció, fins i tot, d'un Pla Nacional a principis de l'actual centúria); i ha tret el cap a la legislació (amb la protecció específica d'elements o conjunts que es fa en algunes lleis, com en la del Patrimoni Cultural Valencià), la seua salvaguarda i, en definitiva, la seua protecció només serà possible si la societat ho valora i ho fa seu. A Elx, ja en els anys huitanta van sorgir veus que defensaven la creació d'un museu de la indústria, per al qual, al llarg del temps, es van arribar a proposar diverses seus, com el Vaig moldre Real o les instal·lacions de l’Algeps. El recordat Sixto Marco va ser l'artífex d'aquella reunió d'empresaris celebrada en 1990 amb el propòsit d'impulsar la posada en marxa d'un museu d'aquestes característiques, en el qual el calçat, òbviament, tindria un indubtable protagonisme. Va haver-hi fins i tot un bàndol de l'alcalde Manuel Rodríguez sol·licitant la col·laboració ciutadana per a fer-lo realitat, iniciatives que mostren l'interés amb el qual, ja llavors, es va donar a conéixer l'existència d'aquest patrimoni i la necessitat de protegir-lo, temes dels quals també es van fer ressò uns mitjans de comunicació que, de manera intermitent, han plasmat aquesta qüestió. En els últims anys, des de la UMH i, en concret, des de la Càtedra del Calçat Sant Crispín, s'ha treballat en la creació d'aquest museu, projecte que s'ha posat sobre la taula en reiterades ocasions i que també s'ha tractat en la Comissió Mixta amb l'Ajuntament, amb el qual el rector de la Universitat sempre ha mostrat a l'alcalde de la nostra ciutat la seua total predisposició a col·laborar en la posada en marxa d'una iniciativa com aquesta, de tanta rellevància per a la ciutat.

En aquest punt també cal esmentar l'activitat desenvolupada pel Museu Escolar de Puçol, centre que, des dels seus inicis, ha anat conservant la memòria de la indústria il·licitana i, per tant, divulgant la seua importància i advocant per la protecció del seu patrimoni. Entre el fons cientificotècnic del museu sobreïx el sector del calçat, amb desenes de màquines, eines, accessoris o mostres, així com abundant documentació, materials tots ells donats pels seus posseïdors en un exercici de compromís i de generositat tant amb aquesta indústria com amb el nostre esdevenir comunitari. Molt encertadament, ja en el primer número del *Setiet, la revista publicada a Puçol, s'afirmava que Elx mereixia un museu de la indústria perquè tenia tota una història amb què omplir-lo, opinió que des de la Càtedra del Calçat Sant *Crispín fem nostra. Com bé deia fa unes setmanes, en aquestes mateixes pàgines, el professor Cavero, director d'aquesta Càtedra, aqueixa és una de les tasques que, en part, ens competeixen i per a la qual us necessitem a tots.

Autor: Rafael Martínez García, director del Museu Escolar. Secretari de la Càtedra del Calçat Sant Crispín de la UMH d'Elx.

*Aquest article va ser publicat pel Diari Informació el 12 de juny de 2022, a Elx INF+ LOCAL.